tornar

Sant Miquel d'Escornalbou

 

El Castell de Sant Miquel d'Escornalbou està situat en un replà del turó de Santa Bàrbara o de la Mola, a 649 m d’altitud, a camí dels primers contraforts de les serres del Priorat, a l'extrem sud de la serra de L'Argentera, veïna de la Mola de Colldejou.

És un antic monestir agustinià, reconstruït, que no restaurat, a principis del segle XX, concretament entre el 1912 i el 1926, pel reusenc Eduard Toda i Güell (1855 - 1941), autor d'articles i de llibres d'història, viatges i política, entre d’altres. A més,  va exercir de diplomàtic a la Xina i de vice-cònsol a Macao, Hong-Kong i Xangai. Posteriorment va ser destinat a Glasgow, Hèlsinki, París, Brussel·les i Londres, i, abandonada la carrera diplomàtica, encara es va dedicar uns anys al comerç i la representació, com per exemple, la de les navilieres Soto i Aznar.

El 1911, E. Toda va adquirir el castell d'Escornalbou i l'any següent en va iniciar la reconstrucció del munt de runes que conformaven el conjunt històric de Sant Miquel d’Escornalbou i hi va crear una important biblioteca. Però va estar molt criticat en el seu temps, per haver-ne fet del lloc, una residència senyorial, sense mantenir el seu rigor històric.

    

Amb tot, E. Toda, guardava molt bona relació amb les poblacions veïnes, integrants de l’antiga Baronia d’Escornalbou (Duesaigües, Riudecanyes, Vilanova d’Escornalbou, L’Argentera, Colldejou, Pradell de la Teixeta i la Torre de Fontaubella) havent estat nomenat fill adoptiu de Duesaigües en el any 1925.

L’any 1926 va cedir el castell al bisbat de Tarragona per a seminari d'estiu, reservant-se l’usdefruit. Dos anys abans de morir, va demanar 100.000 pessetes al bisbat, per les obres fetes després de la cessió d'Escornalbou, però el bisbat, el mateix any que va morir Toda, va vendre el castell a Josep M. Llopis, comerciant de Reus. Abans d’això, Eduard Toda, va poder recuperar l'import del mobiliari i la biblioteca, formada per uns 60.000 volums. Eduard Toda va ser també el restaurador del monestir de Poblet, on hi va morir, gairebé arruïnat, l’any 1941.

Posteriorment, a la dècada dels setanta, el castell va passar a mans dels propietaris del Banc Urquijo, fins que, arran de la pressió popular, va ser adquirit per un consorci de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona.

A la primera meitat del segle XIX, el terme de Vilamanya, on s’ubicava Sant Miquel d’Escornalbou, ja era un erm assolat per l’abandó dels frares franciscans, quan van començar a córrer les veus que anunciaven els incendis dels convents del 25 de juliol de l’any 1835. Les estades esporàdiques que hi van fer els escamots lliberals i carlins, la voladura d’una part de l’església ja malmesa a conseqüència d’un terratrèmol i l’espoliació a la que va estar sotmès per part dels veïns i delegats del govern, va acabar de deixar el castell/monestir en un estat totalment ruïnós. I en aquest estat va ser adquirit pel vice-cònsol anglès a Tarragona, John Bridgman, l’any 1843, per 29.930 rals, per a fer-ne explotació de les mines de barita. L’escàs rendiment que se’n treia, va provocar la clausura de les extraccions a l’any 1920.

En aquest indret, l’industrial reusenc Macià Vila (Sisos), íntim amic del General Prim, hi va muntar una fàbrica de batre moneda falsa de peces de sis rals, la qual cosa ha provocat posteriorment diverses llegendes de tresors amagats per l’indret i altres històries.

En l’actual Escornalbou, s’hi conserven incrustades a l’obra, restes de construccions romanes, tal com una part corresponent a una muralla d’un km. de longitud i una figura que representa el cap d’un bou.


L'Escornalbou sarraí va pertànyer al valiat de Siurana i el 8 de maig del 1162,  dia de Sant Miquel, va ser conquerit per Alfons I, amb les tropes del senyor de Siurana, comandades per Albert de Castellvell. I al sant en qüestió, muntat sobre un cavall blanc, li va ser dedicat el convent, en mercè a la seva valuosa ajuda.

Integrat en els primers temps dins el terme de Siurana, el topònim d'Escornalbou, es troba esmentat amb el nom de Castro de Cornu Bovis a la carta que el regia, concedida l’any 1153.

I per a acabar amb el resum de la història del indret, son d’inevitable referència, les paraules que hi va deixar escrites En Eduard Toda i Güell en el seu llibre “Història d’Escornalbou” (1926).

Diu així:

Forma una piràmide perfecte. Corona son cimal, de prop de 700 metres d'altura, l'hermita de Santa Bárbara bastida a comensaments del segle XIX demunt de las ruinas de una torre romana quals vestigis encar se vehuen a sos costats. Los arabs designaren aquella punta baix lo nom de Saloquia, que vol dir aguant, y aquest nom perdurá en los llarchs segles de la dominació cristiana fins que fá escassament una centuria la erecció de la capelleta motivá son cambi por lo nom de Santa Bárbara, nova patrona del lloch encarregada d'amparar lo casal de sota contra'ls llamps del cel. ”

“ És evident que la nostra montanya es filla d'un gran cataclisme de la naturalesa. Tot en ella apareix romput y esqueixat. Mes que banchs de pedra, la forman codols arrodonits per frotació entre ells y ab las terras vehinas. Sembla que la closca terraquea s'esqueixá per aquella part, essent projectada al ayre per poderosa forsa subterranea, y caygué desfeta de las alturas amuntegantse sens cap unió. Los codols menys pesats rodaren pels costats de la serra: los mes feixugs quedaren dalt, deixant entre ells pregons abims, covas extensas y avenchs tallats a pich dintre de la montanya. ”